
Miro i observo el cos, que accepta a tranques i barranques, amb compassió. El miro mentre la voluntat, sense dubtar, s'imposa oblidar tot judici i tota preocupació. Com el sol de migdia que no deixa gens de foscor, sense saber menysprear; que ho té tot i que ho perdrà tot i tanmateix està content. Entretant, el cap crida i el cos vol vomitar. I ploro i m'estimo sota la convulsió que ensenya la lliçó, primer plorant però finalment somrient: una por s'ha fos, amb el foc del sol de migdia.






